D'un temps ençà, estan proliferant en els espais públics del nostre municipi senyals d'aquest tipus. Ens poden semblar una banalitat sense importància o, fins i tot, podem estar d'acord amb el seu ús. Si més no, qui no ha rebut o ha esquivat alguna vegada una bona pilotada? El fet, però, va més enllà i ens ha de fer reflexionar sobre l'ús dels carres i places de la nostra ciutat.
Barberà del Vallès és una ciutat petita que va viure el seu màxim creixement a principis dels anys 70. El casc antic té una dimensió mínima i la seva estructura principal és la suma de diferents trames d'eixample. En conjunt, la proporció entre massa edificada i espai buit està equilibrat. Els espais lliures són diversos i tenen proporcions, mides, caràcters i tipologies variades: carrers, avingudes, parcs, jardins, places, passeigs,... Aquesta diversitat, tant en l'aspecte físic com en l'aspecte social, fa que la ciutat sigui rica. Per exercir plenament la ciutadania, tots hem de poder recórrer, circular, viure i gaudir, de manera segura i respectant la llibertat dels altres, els espais públics.
Una ciutat ideal seria aquella en la que, circulant per qualsevol carrer, hi trobessis persones de qualsevol tipologia i generació (nens, joves, adults, persones grans, perroflautes, iaioflautes, polítics, banquers, classe baixa, mitja i alta,...) amb tota mena de mitjans de locomoció sostenibles (cadires de rodes, patinets, cotxets de nen, crosses, bicicletes, monopatins, carrets i carros de la compra, caminadors, segway,...).
En aquesta ciutat ideal adaptada a tots els ciutadans, no té cap sentit crear espais separats i especialitzats. És més, és perjudicial fer-ho perquè acotem les relacions. Si segreguem als nens de les persones grans, per exemple, evitem la interacció entre ells. Com s'ha fet tota la vida, s'han de buscar solucions puntuals als conflictes inherents a la convivència i no pas negar aquesta convivència.
Actualment es considera que les ciutats són perilloses, especialment pels nens. Els cotxes s'han convertit en protagonistes absoluts i acotem l'autonomia dels infants perquè ens fa por deixar-los circular lliurement. Portem al nostre fill només al parc pavimentat i tancat, on podem control·lar tots els seus moviments. La realitat és que el fet és invers, és a dir, la ciutat s'ha tornat perillosa precisament perquè hem exclòs als nens i hem especialitzat els usos.
La presència de nens a qualsevol carrer, a les places, obliga a la resta de ciutadans a fer-se'n càrrec, a ser responsables i solidaris. A mantenir les voreres netes, en bon estat. Si retornem la confiança als nens i recuperen la seva autonomia per jugar on vulguin, per desplaçar-se dins del seu propi barri i buscar el lloc idoni que s'ajusti a les seves necessitats de joc, aconseguirem un canvi substancial. Posem un exemple: si hi ha nens jugant a la vorera d'un carrer ample, aquell terra deixarà de ser el lloc per llençar els xiclets i recuperarà el ser valor com a espai útil.
Si el nostre ajuntament es veu legitimat per "restringir jocs i usos als espais públics", segons estableix l'article 56.2 de l'Ordenança Municipal per la convivència i el civisme, vol dir que ha oblidat el dret dels infants a jugar, reconegut a l'article 31 de la Convenció sobre els drets dels infants, un tractat internacional adoptat per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 20 de novembre de 1989.
Volem gaudir amb civisme de la nostra ciutat? Recuperem doncs la nostra confiança, complim els nostres deures i defensem els nostres drets.
FEM-HO TOTS PLEGATS!
